|
|
 |
|
|
|
|
|
|
|
|
|
Un alter ego meu ha deixat escrit en una altra banda que aspiro a fer del poema un artefacte lingüístic digne d'atenció, i capaç de convertir emocions en paraula memorable. No era una definició per al diccionari, sinó una mena de declaració de principis personal que sintetitza alguns fets que he anat descobrint (o decidint) al llarg d'uns quants anys (força "quants", ja) d'intermitent però tossuda pràctica poètica. Fets com ara que, per a mi (i per entendre'ns), la poesia és només als poemes. O que el poema és (més que no el llibre, més que no el vers) la meva unitat bàsica de significat. I que un poema, com la resta d'artefactes, es fa amb el treball de qui el signa. Però que, tot i així, sempre hi cal alguna cosa més, diguem-ne gràcia, ala d'àngel o foc secret. Que la força del poema és tan sols en les paraules i els silencis i que, per tant, només escriu bona poesia qui s'enamora de les paraules, el silenci i la seva combinatòria. Que el sentiment (una paraula avui devaluada, perillosa, imprescindible) és a la base (però només a la base) de molts dels meus poemes. Que aquest sentiment (ràbia, por, desconcert, enyorança, amor, pietat) es dissol en ritme i en paraules per trobar un cos nou convertit en experiència de lectura. Que no hi ha corona més desitjable que la perdurabilitat (ni que sigui efímera) a la memòria d'algú altre.
Han dit de mi que faig poesia del detall, o intimista. I no sé estar-hi en desacord si aquests detalls, aquest intimisme, van en la direcció del que un poeta castellà contemporani ha escrit: "El mundo se pintó de un solo trazo. Cualquiera puede reconocer ese gesto idéntico del pincel en el curso del agua y en las vetas del tronco, en la granulación de la arena y de la nube. En la gota de tinta que se disuelve en agua, la bocanada de humo que se disuelve en aire; en la medusa inmóvil. El dibujo del río visto desde el espacio calca el del reguero que en la playa deja la marea. Las raíces del árbol calcan las de la sangre. El vórtice del desagüe es el del tifón y el de la caracola".
Què hi puc afegir? Potser que vaig començar llegint Salvat-Papasseit i Màrius Torres en les edicions d'Ariel dels anys setanta, que després vaig tenir la sensació que Jaime Gil de Biedma i Gabriel Ferrater m'ensenyaven un camí, que més tard vaig trobar-hi Luis Cernuda i que avui no deixa d'admirar-me l'encara tan mal llegit Josep Carner, per mencionar alguns morts només d'entre els nostres morts. En l'endemig, no em fa vergonya recordar Machado amb afecte escolar, traduir de gust Seamus Heaney, Anne Sexton o R.S. Thomas, escoltar amb ganes boleros i estàndards, i envejar entre totes la carrera literària d'Elvis Costello.
|
|
|
|
